El think tank del socialisme català

 

 

 

 

Publicacions Activitats
 

Activitats

12/11/2012

Eleccions plebiscitàries: no a la independència, no al govern d'Artur Mas

Ha començat la campanya electoral d'unes eleccions plantejades amb caràcter plebiscitari. Probablement són les primeres eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya des de 1984, quan Jordi Pujol -imputat pel cas Banca Catalana- i després d'haver realitzat una demostració de força al carrer de suport a la seva persona, va convocar unes eleccions en què va obtenir la seva primera majoria absoluta. Aquelles van ser les eleccions fundadores del pujolisme, i les que li van permetre governar la Generalitat durant 20 anys. Pujol les va plantejar com un plebiscit. No així les altres forces polítiques. I va guanyar Pujol.

Artur Mas està intentant fer el mateix en aquestes eleccions. Però el context ha canviat. El país ha canviat i, sobretot, la societat no és la mateixa. És una societat molt més crítica i fragmentada, que ha perdut les pors i que es mostra absolutament descomplexada. Pujol va guanyar la majoria gràcies a la desaparició de la UCD i l'enfonsament del PSUC. Però ara tots els partits són més forts. És més fort el PP i és més fort el PSC. ERC no és només una crossa del projecte nacionalista  i ICV representa un electorat fidel i ben definit. I, a diferència de fa 28 anys, han aparegut nous actors, als extrems nacionals, que condicionen i condicionaran la política catalana.  

Per tant, ens trobem davant unes eleccions plebiscitàries sobre la independència del país, sobre la transició cap a la independència, que probablement mobilitzaran una franja important de l'electorat, tant d'aquells que volen avançar cap a l'Estat propi com d'aquells que no volen ni sentir a parlar de la possibilitat de marxar d'Espanya.

Però també ens podem trobar amb unes eleccions plebiscitàries sobre el govern de Catalunya. Un govern que ha fracassat en la seva gestió de la crisi i que està molt mal valorat pels ciutadans. Un govern que no ha aconseguit cap dels objectius que s'havia fixat. Un govern que es mostra incapaç de governar el país a través de polítiques concretes més enllà del discurs nacional que ho amara tot.  

El resultat dependrà, doncs, de què pesi més en l'ànim dels catalans a l'hora de votar. I què fem els partits de l'oposició que pesi més: la voluntat d'avançar cap a la independència o la valoració de la mala gestió de govern.  

A quinze dies de les eleccions, les enquestes semblen clares: CiU ampliaria la seva majoria amb els vots independentistes que van optar per Laporta fa dos anys - però sense arribar a assolir l'absoluta-, el PSC tornaria a descendre notablement, el PP consolidaria el seu vot, i ERC, ICV i Ciutadans creixerien amb força. El resultat donaria un Parlament amb una força política majoritària i una oposició fragmentada i diversa difícil d'articular. Si aquest és el resultat final, és obvi que costarà molt oposar-se al projecte independentista d'Artur Mas. Però el nivell d'indecisos és encara elevat, i poden esperar-se sorpreses.  

En les darreres setmanes hem vist com el suport a la independència baixava progressivament després de tocar les seves cotes més altes al mes de setembre, com si fos un soufflé que es desinfla a poc a poc, tot i mantenir la força necessària per a ser decisiu. L'independentisme es refreda i les posicions que defensen el manteniment de Catalunya dins d'Espanya es reforcen, amb el creixement de Ciutadans, que podria arribar als 7 escons, i sumar-ne 25 amb el PP. Aquest seria el millor resultat d'aquest espai polític des de les eleccions de 1980. I caldrà tenir-ho en compte, com a revers de la majoria independentista que s'albira.

Però res està decidit. Falten quasi dues setmanes per a les eleccions i més d'un debat entre els candidats. L'electorat es mou, refredant el seu suport a les tesis independentistes, i és aquí on pot jugar el PSC, el partit de l'Alternativa Sensata i la Solució Federal. Com va afirma Pere Navarro, Espanya serà federal o no serà. Però encara hi podríem afegir: Catalunya serà federada o no serà.

Això implica reconèixer el demos català, evidentment. I el PSC el reconeix. Reconeix el "dret a decidir" dels ciutadans de Catalunya el futur del país. I des d'aquí vull reivindicar que la Fundació Rafael Campalans va ser pionera en aquest reconeixement, obrint el debat al si del PSC amb la jornada "Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els casos d'Escòcia i el Québec", que vam organitzar el 29 de juny, dos mesos i mig abans de l'esclat independentista de l'11 de setembre.  

El nostre projecte és, doncs, l'únic viable. El més viable políticament, el més estable econòmicament i el més just socialment. El nostre projecte,  per tant, seguirà vigent després de les eleccions, passi el que passi el 25 de novembre. Fins llavors, demanarem el vot als ciutadans de Catalunya amb força i convicció. I a partir de les eleccions, seguirem treballant per un projecte sobre el que haurà d'acabar pivotant l'encaix entre Catalunya i Espanya.  

L'única solució és la federal, n'estem convençuts. Però per fer-la possible necessitem un bon resultat pel PSC i és per això que demanem el vot pel Partit dels Socialistes de Catalunya, el partit de l'alternativa social i federal, que planteja aquestes eleccions no com un plebiscit sobre la independència de Catalunya sinó com un plebiscit al Govern d'Artur Mas, un govern fracassat. És per això que diem NO a la Independència, NO al Govern d'Artur Mas, i SÍ al Federalisme i SÍ a l'Alternativa Social.


Albert Aixalà
, director de la Fundació Rafael Campalans

 

 

 

Activitats Realitzades


 

 

 

 

Arxiu històric
del socialisme
català

Informe social 2015. Adversitat social i desigualtats: diagnosi i alternatives
Col·lecció Informes

Sortir de l'atzucac. Reflexions des del socialisme
Papers de la Fundació

Transparència

Diari de Miquel Iceta

Economistas frente a la crisis

reformafederal.info

 

Segueix-nos

facebook
twitter

Nicaragua, 75, 4a planta
08029 Barcelona
fundacio@fcampalans.cat

T +34 933 195 412

creat per ATIPUS